Anna Maria
Villalonga: el somriure franc i femení del gènere negre en català. // Marta
Sánchez
'La dona de gris'
d'Anna M. Villalonga, premi València Negra
Violeta Tena 17/05/2015
La professora de
literatura catalana a la Universitat de Barcelona aconsegueix el guardó amb la
seua primera novel·la
E l festival València
Negra va culminar ahir a la Sala Russafa amb l'entrega de premis d'aquesta
tercera edició. La guardonada en la categoria de literatura catalana fou Anna María
Villalonga (Barcelona, 1959), per la seua novel·la La dona de gris (ed. Llibres del
delicte), una obra que retrata com un home de vida anodina que acaba de
soterrar el pare s'obsessiona amb una dona grisa. Es tracta, segons que explica
la pròpia autora, d'una història escrita "des de la quotidinaneïtat",
on el lector "no trobarà sang i fetge, sinò molta introspectiva". La
dona de gris, que és plena de girs que atrapen l'atenció del lector, està
escrita des d'una visió heterodoxa de la novel·la negra. "Sóc de l'opinió
que s'ha de jugar amb els límits del gènere", explica. L'obra guardonada
és "un exercici metalitari, que demostra que amb elements senzills es pot
construir una intriga", assegura Villalonga.
Villalonga és professora del filologia catalana de la Universitat de Barcelona,
a més d'investigadora, crítica literària i de cine. Abans de publicar aquesta
novel·la havia fet nombrosos incursions literàries a través de gèneres breus.
Amb anterioritat havia publicat relats en diversos col·lectius i en 2013 va
publicar Les veus del crim (converses amb 12 autors de novel·la negra
catalana). A més a més fou coordinadora de l'antologia de relats Elles també
maten. "Esciure forma part de la meua vida", diu. El premi, que
s'atorga per votació popular, "em fa molt contenta-diu Villalonga- però
sobretot em fa feliç veure que la novel·la ha enganxat un espectre de lectors
molt ampli".
------------------------------------------------------
Una de les
representacions teatrals de la darrera edició
Cabanyal Íntim, transformació social i teatre al
carrer
Sara
Díaz 08/05/2015
Cabanyal Festival Íntim tornarà a omplir els
indrets de l'històric barri de València de peces de teatre de xicotet format
escrites expressament per al certamen. Sota el lema "TransformAcció",
són vint les obres programades amb muntatges atrevits allunyats de les fórmules
i llenguatges teatrals convencionals.
La cinquena edició de Cabanyal Festival Íntim, que arranca avui, ha
programat més de deu dies d'espectacles d'art en viu que es
desenvoluparan a l'interior de les cases del barri. Es tracta d'una acció escènica
reivindicativa, amb "TransformAcció" com a lema al qual s'inscriuen
les vint obres que configuren enguany el programa.
Des de la seua primera edició, Cabanyal Festival Íntim va nàixer com un projecte social i cultural de la mà de la plataforma cívica Salvem el Cabanyal i de la companyia Francachela Teatre. A més de promoure i donar visibilitat a produccions artístiques alternatives, els principals objectius del festival han estat revitalitzar el barri amb la implantació d'aquesta ruta teatral als espais arquitectònics característics de la zona. I a més, donar suport a la reivindicació dels veïns del barri de paralitzar el projecte urbanístic que pretèn la destrucció d'uns dos mil habitatges. Oferir una programació de qualitat allunyada de les fórmules comercials també ha estat un dels principis rectors de la iniciativa.
Així, els organitzadors han expressat en un comunicat que el que busca el festival és "impulsar el necessari canvi de rumb polític de la nostra ciutat i assegurar la protecció i rehabilitació d'aquest històric barri assetjat per l'expoli i l'especulació urbanística des de fa anys". A la llista d'artistes destacats que han col·laborat amb el festival a les edicions anteriors, com Javier Mariscal, Carmen Calvo o Enrique Vila-Matas, s'hi afig enguany el fotògraf i galerista d'Alacant Mira Bernabeu, qui ha dissenyat de forma altruista el cartell d'aquesta cinquena edició. Per a Bernabeu, Cabanyal Festival Íntim realitza una "labor social, cultural i reivindicativa que és necessària preservar". A més, espera que la transformació per la qual aposta el certamen siga visible "tant al barri com a les pròximes eleccions".
A una programació multidisciplinar que compta amb peces breus, escrites expressament per al festival, i d'altres de llarga duració seleccionades, se sumen també nombroses activitats complementàries. Obres com Aigua de Lalianta: Teatre i Acció, Cabanyal Z: la Resistència de la companyia Sistema del Solar o Trilogia sense primavera del dramaturg Alejandro Tortajada destaquen a un programa on també prenen protagonisme propostes circenses i de titelles com Petita Mort del Col·lectiu circ 9.8 i Parias de Javier Aranda.
Des de la seua primera edició, Cabanyal Festival Íntim va nàixer com un projecte social i cultural de la mà de la plataforma cívica Salvem el Cabanyal i de la companyia Francachela Teatre. A més de promoure i donar visibilitat a produccions artístiques alternatives, els principals objectius del festival han estat revitalitzar el barri amb la implantació d'aquesta ruta teatral als espais arquitectònics característics de la zona. I a més, donar suport a la reivindicació dels veïns del barri de paralitzar el projecte urbanístic que pretèn la destrucció d'uns dos mil habitatges. Oferir una programació de qualitat allunyada de les fórmules comercials també ha estat un dels principis rectors de la iniciativa.
Així, els organitzadors han expressat en un comunicat que el que busca el festival és "impulsar el necessari canvi de rumb polític de la nostra ciutat i assegurar la protecció i rehabilitació d'aquest històric barri assetjat per l'expoli i l'especulació urbanística des de fa anys". A la llista d'artistes destacats que han col·laborat amb el festival a les edicions anteriors, com Javier Mariscal, Carmen Calvo o Enrique Vila-Matas, s'hi afig enguany el fotògraf i galerista d'Alacant Mira Bernabeu, qui ha dissenyat de forma altruista el cartell d'aquesta cinquena edició. Per a Bernabeu, Cabanyal Festival Íntim realitza una "labor social, cultural i reivindicativa que és necessària preservar". A més, espera que la transformació per la qual aposta el certamen siga visible "tant al barri com a les pròximes eleccions".
A una programació multidisciplinar que compta amb peces breus, escrites expressament per al festival, i d'altres de llarga duració seleccionades, se sumen també nombroses activitats complementàries. Obres com Aigua de Lalianta: Teatre i Acció, Cabanyal Z: la Resistència de la companyia Sistema del Solar o Trilogia sense primavera del dramaturg Alejandro Tortajada destaquen a un programa on també prenen protagonisme propostes circenses i de titelles com Petita Mort del Col·lectiu circ 9.8 i Parias de Javier Aranda.
--------------------------------------------------------------
L'ANC vota el
Secretariat Nacional // ANC
L'ANC vota
continuisme
Àlex
Milian 10/05/2015
Els resultats provisionals de les votacions de
l'ANC, celebrades dissabte al matí, revelen una aposta clara pel continuisme,
ja que els candidats més votats de la llista nacional són de l'equip de treball
«Junts». Liz Castro, Rosa Alentorn, Agustí Alcoberro i Jordi Sànchez són els
que han obtingut més vots
Share on
facebookShare on
twitterShare on google_plusone_shareShare on
printShare on emailMore Sharing Services
L 'escriptora i traductora Liz Castro és, provisionalment, la més votada de
la llista de candidats de representació nacional, de la qual surten 25 dels 75
noms del Secretariat Nacional. Els altres 50 provenen dels més votats a les
llistes de candidats regionals. El proper 16 de maig el Secretariat Nacional
elegirà els càrrecs orgànics de l'ANC: president, vicepresident, tresorer i
secretari.
Carme Forcadell, fins ara presidenta, i vint membres més del Secretariat Nacional no es poden tornar a presentar per la limitació de mandats fixada en els Estatuts de l'ANC. Jordi Sànchez, actualment adjunt al Síndic de Greuges, és el candidat de consens de l'equip continuïsta Junts per a presidir l'Assemblea. Sànchez, que ha estat el quart més votat dels candidats nacionals, també va ser director de la Fundació Jaume Bofill i líder de la Crida.
Entre els 25 candidats amb representació nacional més votats, vint-i-quatre són de l'equip Junts. Només Àngels Folch i Borràs, mestra jubilada i exdirectora del CEIP Joanot Alisanda de Sabadell ha aconseguit prou vots per quedar entre els elegits del llistat nacional sense ser de l'equip continuïsta.
Els més votats han estat l'esmentada Liz Castro; Rosa Alentorn, llicenciada en química i màster en Gestió de Sistemes d'Informació que va dirigir la campanya de l'ANC 'Signa un vot per la independència'; Agustí Alcoberro, exdirector del Museu d'Història de Catalunya, i Jordi Sànchez.
Carme Forcadell, fins ara presidenta, i vint membres més del Secretariat Nacional no es poden tornar a presentar per la limitació de mandats fixada en els Estatuts de l'ANC. Jordi Sànchez, actualment adjunt al Síndic de Greuges, és el candidat de consens de l'equip continuïsta Junts per a presidir l'Assemblea. Sànchez, que ha estat el quart més votat dels candidats nacionals, també va ser director de la Fundació Jaume Bofill i líder de la Crida.
Entre els 25 candidats amb representació nacional més votats, vint-i-quatre són de l'equip Junts. Només Àngels Folch i Borràs, mestra jubilada i exdirectora del CEIP Joanot Alisanda de Sabadell ha aconseguit prou vots per quedar entre els elegits del llistat nacional sense ser de l'equip continuïsta.
Els més votats han estat l'esmentada Liz Castro; Rosa Alentorn, llicenciada en química i màster en Gestió de Sistemes d'Informació que va dirigir la campanya de l'ANC 'Signa un vot per la independència'; Agustí Alcoberro, exdirector del Museu d'Història de Catalunya, i Jordi Sànchez.
-----------------------------------------------------------------
La mare dels ous
Gemma Aguilera
15/05/2015
El 24M els partits polítics es juguen molt més que
alcaldies. Aquest dia es reparteix el poder a les diputacions, que gestionen un
pressupost sucós, cadires de diputats provincials i targetes d'assessors. Cada
vot compta en aquesta pugna, i les llistes fantasmes són un recurs per a
socialistes i populars a casa nostra
Diputats provincials, assessors, càrrecs de confiança, dietes i, sobretot,
poder polític. Les diputacions, pensades sobre el paper per donar suport als
municipis i mancomunar determinats serveis, s'han convertit en la mare dels ous
per a les formacions polítiques, que troben en aquesta institució una font
d'ingressos molt potent en forma de sous per als càrrecs, subvencions a les
seves fundacions i dotacions econòmiques per als grups polítics amb
representació en aquesta institució. És per això que cada vot compta per als
partits, encara que l'obtinguin en municipis on ni tan sols aconsegueixin un
regidor. En el recompte final, una desena de vots poden significar un diputat
provincial, o sigui, més poder i més diners per al partit. El sistema de
repartiment del poder a les diputacions, establert per la Llei orgànica de
règim electoral general (Loreg), es basa en la llei d'Hondt i reparteix
diputats en funció dels vots obtinguts pels partits en cada partit judicial, la
divisió territorial que es fa dins de cada demarcació electoral.
Aquest sistema ha provocat algunes disfuncions, com a mínim ètiques, en la configuració de les llistes electorals per part d'alguns partits polítics, que s'aboquen a fer candidatures fantasma amb l'únic objectiu d'esgarrapar alguns vots en poblacions on ni tan sols tenen una persona disposada a representar les seves sigles. Només a Catalunya, aquest 24 de maig el PSC i el PP presenten 300 candidatures unipersonals, és a dir, amb un sol candidat quan l'equip de govern el formarien 5 persones en els municipis d'entre 100 i 250 habitants, i al País Valencià, el PSPV i el PP intercanvien retrets per la mateixa tàctica en diversos municipis. Aquesta pràctica s'ha estès a tot l'Estat espanyol, i ni és nova -a la Restauració va néixer la figura del cunero, també anomenat paracaigudista- ni només pròpia de les eleccions municipals, perquè es troben candidats fantasmes que acompanyen altres candidats en llistes als parlaments territorials i també al Congrés espanyol. Però el cert és que coincidint amb la davallada de la implantació territorial de socialistes i populars per l'ascens d'altres forces polítiques, els dos grans partits estatals s'han emparat en la legalitat de la Loreg per intentar parar el cop i continuar aspirant a controlar les diputacions.
I tot i que en un estadi de poder molt inferior, els consells comarcals, la presència de partits en poblacions on les sigles no tenen cap implantació ni vocació de governar, sumar vots i regidors és clau per al repartiment del poder en aquest nivell administratiu, perquè la composició d'aquesta institució es fa a partir del nombre de vots i del nombre de regidors obtinguts al conjunt de la comarca. En funció del percentatge de vots de cada partit es defineixen dos terços dels consellers i l'altre terç es reparteix en funció del percentatge de regidors. D'una altra banda, per ser conseller cal ser regidor.
Com explica el professor de dret constitucional de la UB i cap d'estudis de ciència política i administració d'aquesta universitat, Josep Maria Reniu, "aquestes llistes fantasmes, totalment legals però immorals, serveixen a aquests dos partits per intentar mantenir un cert poder a les diputacions, la mare dels ous per finançar partits i col·locar persones en càrrecs de tota mena". Reniu denuncia que aquesta situació -que es produeix en uns pocs països de la UE, com França i Holanda- "ha estat així per voluntat dels partits que van fer l'anomenada Transició espanyola, que el 1985 van dissenyar alguns articles de la Loreg que permeten aquestes llistes fantasmes amb l'argument que s'havia de superar una etapa de la Transició en què s'havia de reforçar enormement el paper dels partits, però d'això fa trenta anys". A parer d'aquest expert en processos electorals, aquesta "anomalia democràtica" es podria resoldre "només canviant una vintena de paraules de la Loreg, que dóna cobertura legal a totes aquestes trampes, a Catalunya i a Espanya, perquè permet que qualsevol persona pugui ser elegida encara que no hagi trepitjat un poble, i en canvi obliga l'elector a estar empadronat en un municipi per poder votar, només en aquell municipi". En aquest sentit, Reniu posa com a exemple el redactat que va proposar la comissió d'experts per a la nova llei electoral catalana, que ara debat parcialment el Parlament de Catalunya.
En l'article V-10.2d de la proposta de llei catalana, referit a la presentació de candidatures, s'estableix "la certificació per a cada candidat de trobar-se inscrit en el cens electoral d'un dels municipis integrats en la circumscripció per la qual es presenta". Però aquesta llei, en cas de ser aprovada a Catalunya -fet molt improbable a curt termini- només serviria per al cas de les eleccions al Parlament, perquè per als comicis espanyols i municipals continuaria regint la Loreg. Per a Reniu, aquesta fórmula de control garantiria la voluntat dels partits de governar efectivament un municipi, i "demostraria respecte pel procés democràtic i proximitat al territori i les persones que voten els seus governants". A més, seria difícil que els partits fessin trampes empadronant més de sis mesos abans els seus candidats, perquè el padró està vinculat a serveis com l'atenció als centres de salut, els hospitals, l'assignació d'escoles, el pagament de taxes, etc., que fan gairebé impossible que una persona resideixi efectivament en un altre municipi que no en té.
Subvencions a dojo. Al repartiment de poder a les diputacions i consells comarcals, s'hi suma un altre element, les subvencions de l'Estat (vegeu gràfic de la pàgina 26) per propaganda electoral. L'article 193.2 de la llei electoral estableix que "per cada província, aquells que concorrin a les eleccions en, almenys, el 50% dels municipis, podran gastar, a més, uns altres 150.301,11 euros per cadascuna de les províncies en què compleixin l'esmentada condició". Això vol dir que un partit que aconsegueixi superar aquesta barrera al Principat en les quatre demarcacions obtindrà una subvenció directa, al marge de si ha obtingut representació als ajuntaments o no, o si ha obtingut zero vots, com va passar en molts ajuntaments a les eleccions municipals del maig de 2011, 601.244,44 euros. I en el cas del País Valencià, la xifra seria de 450.903,33 euros.
I encara hi ha un argument polític que explica per què socialistes i populars s'han llançat a l'estratègia de les llistes fantasma de manera tan massiva a Catalunya. El procés sobiranista ha fet que les eleccions del 24 de maig siguin molt més que unes municipals. Són un test per mesurar forces, un assaig de les eleccions del 27 de setembre, que CiU, ERC i la CUP consideren plebiscitàries. Tant el PP com el PSC han tingut moltes dificultats per presentar més llistes que el 2011. El PP ho ha aconseguit amb 140 llistes fantasmes, i el PSC, tot i oferir-ne 145, es presenta en gairebé 200 municipis menys que el 2011. La davallada dels dos grans partits espanyols al Principat és notòria, i recular tant seria donar un missatge de derrota per al 27S.
I en el cas del País Valencià, la possibilitat que el PP perdi molts ajuntaments i també la Generalitat valenciana ha empès el PSPV i el PP a calibrar molt bé les seves forces en els municipis. L'endemà, cada vot comptarà per al repartiment de poder i de diners.
Ni ERC, ni CiU, ni la CUP, ni ICV, ni C's no han fet llistes fantasmes, però tampoc Compromís, EUPV ni les candidatures de Podem. Era fàcil caure en la temptació, però han optat per l'honestedat i el respecte per als seus possibles votants.
Aquest sistema ha provocat algunes disfuncions, com a mínim ètiques, en la configuració de les llistes electorals per part d'alguns partits polítics, que s'aboquen a fer candidatures fantasma amb l'únic objectiu d'esgarrapar alguns vots en poblacions on ni tan sols tenen una persona disposada a representar les seves sigles. Només a Catalunya, aquest 24 de maig el PSC i el PP presenten 300 candidatures unipersonals, és a dir, amb un sol candidat quan l'equip de govern el formarien 5 persones en els municipis d'entre 100 i 250 habitants, i al País Valencià, el PSPV i el PP intercanvien retrets per la mateixa tàctica en diversos municipis. Aquesta pràctica s'ha estès a tot l'Estat espanyol, i ni és nova -a la Restauració va néixer la figura del cunero, també anomenat paracaigudista- ni només pròpia de les eleccions municipals, perquè es troben candidats fantasmes que acompanyen altres candidats en llistes als parlaments territorials i també al Congrés espanyol. Però el cert és que coincidint amb la davallada de la implantació territorial de socialistes i populars per l'ascens d'altres forces polítiques, els dos grans partits estatals s'han emparat en la legalitat de la Loreg per intentar parar el cop i continuar aspirant a controlar les diputacions.
I tot i que en un estadi de poder molt inferior, els consells comarcals, la presència de partits en poblacions on les sigles no tenen cap implantació ni vocació de governar, sumar vots i regidors és clau per al repartiment del poder en aquest nivell administratiu, perquè la composició d'aquesta institució es fa a partir del nombre de vots i del nombre de regidors obtinguts al conjunt de la comarca. En funció del percentatge de vots de cada partit es defineixen dos terços dels consellers i l'altre terç es reparteix en funció del percentatge de regidors. D'una altra banda, per ser conseller cal ser regidor.
Com explica el professor de dret constitucional de la UB i cap d'estudis de ciència política i administració d'aquesta universitat, Josep Maria Reniu, "aquestes llistes fantasmes, totalment legals però immorals, serveixen a aquests dos partits per intentar mantenir un cert poder a les diputacions, la mare dels ous per finançar partits i col·locar persones en càrrecs de tota mena". Reniu denuncia que aquesta situació -que es produeix en uns pocs països de la UE, com França i Holanda- "ha estat així per voluntat dels partits que van fer l'anomenada Transició espanyola, que el 1985 van dissenyar alguns articles de la Loreg que permeten aquestes llistes fantasmes amb l'argument que s'havia de superar una etapa de la Transició en què s'havia de reforçar enormement el paper dels partits, però d'això fa trenta anys". A parer d'aquest expert en processos electorals, aquesta "anomalia democràtica" es podria resoldre "només canviant una vintena de paraules de la Loreg, que dóna cobertura legal a totes aquestes trampes, a Catalunya i a Espanya, perquè permet que qualsevol persona pugui ser elegida encara que no hagi trepitjat un poble, i en canvi obliga l'elector a estar empadronat en un municipi per poder votar, només en aquell municipi". En aquest sentit, Reniu posa com a exemple el redactat que va proposar la comissió d'experts per a la nova llei electoral catalana, que ara debat parcialment el Parlament de Catalunya.
En l'article V-10.2d de la proposta de llei catalana, referit a la presentació de candidatures, s'estableix "la certificació per a cada candidat de trobar-se inscrit en el cens electoral d'un dels municipis integrats en la circumscripció per la qual es presenta". Però aquesta llei, en cas de ser aprovada a Catalunya -fet molt improbable a curt termini- només serviria per al cas de les eleccions al Parlament, perquè per als comicis espanyols i municipals continuaria regint la Loreg. Per a Reniu, aquesta fórmula de control garantiria la voluntat dels partits de governar efectivament un municipi, i "demostraria respecte pel procés democràtic i proximitat al territori i les persones que voten els seus governants". A més, seria difícil que els partits fessin trampes empadronant més de sis mesos abans els seus candidats, perquè el padró està vinculat a serveis com l'atenció als centres de salut, els hospitals, l'assignació d'escoles, el pagament de taxes, etc., que fan gairebé impossible que una persona resideixi efectivament en un altre municipi que no en té.
Subvencions a dojo. Al repartiment de poder a les diputacions i consells comarcals, s'hi suma un altre element, les subvencions de l'Estat (vegeu gràfic de la pàgina 26) per propaganda electoral. L'article 193.2 de la llei electoral estableix que "per cada província, aquells que concorrin a les eleccions en, almenys, el 50% dels municipis, podran gastar, a més, uns altres 150.301,11 euros per cadascuna de les províncies en què compleixin l'esmentada condició". Això vol dir que un partit que aconsegueixi superar aquesta barrera al Principat en les quatre demarcacions obtindrà una subvenció directa, al marge de si ha obtingut representació als ajuntaments o no, o si ha obtingut zero vots, com va passar en molts ajuntaments a les eleccions municipals del maig de 2011, 601.244,44 euros. I en el cas del País Valencià, la xifra seria de 450.903,33 euros.
I encara hi ha un argument polític que explica per què socialistes i populars s'han llançat a l'estratègia de les llistes fantasma de manera tan massiva a Catalunya. El procés sobiranista ha fet que les eleccions del 24 de maig siguin molt més que unes municipals. Són un test per mesurar forces, un assaig de les eleccions del 27 de setembre, que CiU, ERC i la CUP consideren plebiscitàries. Tant el PP com el PSC han tingut moltes dificultats per presentar més llistes que el 2011. El PP ho ha aconseguit amb 140 llistes fantasmes, i el PSC, tot i oferir-ne 145, es presenta en gairebé 200 municipis menys que el 2011. La davallada dels dos grans partits espanyols al Principat és notòria, i recular tant seria donar un missatge de derrota per al 27S.
I en el cas del País Valencià, la possibilitat que el PP perdi molts ajuntaments i també la Generalitat valenciana ha empès el PSPV i el PP a calibrar molt bé les seves forces en els municipis. L'endemà, cada vot comptarà per al repartiment de poder i de diners.
Ni ERC, ni CiU, ni la CUP, ni ICV, ni C's no han fet llistes fantasmes, però tampoc Compromís, EUPV ni les candidatures de Podem. Era fàcil caure en la temptació, però han optat per l'honestedat i el respecte per als seus possibles votants.
---------------------------------------------------------------
Durant l'etapa de
Camps, la pràctica de les factures en els calaixos fou sistemàtica
Multa de Brussel·les
per les "factures als calaixos"
06/05/2015
La pràctica sistemàtica de Zaplana i Camps de
maquillar els comptes públics a través de la pràctica de guardar factures als
calaixos no quedarà impune. Brussel·les vol multar l'Estat per la manipulació
del dèficit al País Valencià
L a pràctica d'amagar les factures als calaixos que sistemàticament va
utilitzar el Partit Popular durant els governs d'Eduardo Zaplana i Francisco
Camps podria costar un bon grapat de diners. La Comissió Europea té previst
proposar aquesta setmana multar Espanya per la manipulació de les
estadístiques de dèficit i deute al País Valencià mitjançant l'ocultació
sistemàtica d'una part de la despesa sanitària.
La sanció pel falsejament del dèficit al País Valencià es debat avui en la reunió del col·legi de comisaris, si bé s'aprovarà formalment aquest divendres. L'import de la sanció serà "molt inferior" al màxim contemplat per la legislació de la Unió Europea, que és el 0,2% del PIB del país, segons ha informat Europea Press. Aquest 0,2% suposaria al voltant de 2.000 milions d'euros. Fonts comunitàries han parlat d'una sanció "testimonial".
Es tracta de la primera volta que Brussel·les sanciona un país per aquest tipus de pràctiques. La Comissió es va dotar d'aquesta capacitat punitiva l'any 2011 a la vista de la manipulació estadística detectada a Grècia. El País Valencià tindrà l'honor de ser el primer en figurar en la llista d'incomplidors.
L'executiu comunitari va llançar una investigació formal sobre la possible manipulació de les estadístiques del País Valencià el juliol de 2014. El seu objectiu era determinar si "per causa d'unes declaracions incorrectes de les despeses existents a la Comunitat Autònoma, ja foren deliberades o una negligència greu, es van tergiversar les dades sobre el dèficit de l'estat espanyol al llarg de diversos anys" i esbrinar qui són els responsables. Les investigacions de la Comissió s'han concentrat en les despeses sanitaris no reconegudes, això és les anomenades factures als calaixos, durant el període que va entre 1988 a 2011.
El possible falsejament de les estadístiques al País Valencià va eixir a la llum el maig de 2012, en plena crisi de deute, quan Espanya va informar Eurostat de que el dèficit de 2011 hauria de revisar-se a l'alça en 0,4 punts percentuals repecte a la xifra notificada unes setmanes abans.
L'increment era conseqüència de la detecció de les despeses no registrades a Madrid i València. A partir d'aquella notificació, Eurostat va enviar immediatament una missió d'inspectors a Espanya per tal de determinar la naturalesa del problema. Pel que respecta a Madrid, va concloure que l'ajust podia considerar-se un cas excepcional. En canvi, en el cas valencià, va decidir obrir una investigació en profunditat per possible manipulació continuada.
L'actual conseller d'Hisenda, Juan Carlos Moragues, ha reiterat en diverses ocasions que l'administració ha deixat d'utilitzar aquesta pràctica.
La sanció pel falsejament del dèficit al País Valencià es debat avui en la reunió del col·legi de comisaris, si bé s'aprovarà formalment aquest divendres. L'import de la sanció serà "molt inferior" al màxim contemplat per la legislació de la Unió Europea, que és el 0,2% del PIB del país, segons ha informat Europea Press. Aquest 0,2% suposaria al voltant de 2.000 milions d'euros. Fonts comunitàries han parlat d'una sanció "testimonial".
Es tracta de la primera volta que Brussel·les sanciona un país per aquest tipus de pràctiques. La Comissió es va dotar d'aquesta capacitat punitiva l'any 2011 a la vista de la manipulació estadística detectada a Grècia. El País Valencià tindrà l'honor de ser el primer en figurar en la llista d'incomplidors.
L'executiu comunitari va llançar una investigació formal sobre la possible manipulació de les estadístiques del País Valencià el juliol de 2014. El seu objectiu era determinar si "per causa d'unes declaracions incorrectes de les despeses existents a la Comunitat Autònoma, ja foren deliberades o una negligència greu, es van tergiversar les dades sobre el dèficit de l'estat espanyol al llarg de diversos anys" i esbrinar qui són els responsables. Les investigacions de la Comissió s'han concentrat en les despeses sanitaris no reconegudes, això és les anomenades factures als calaixos, durant el període que va entre 1988 a 2011.
El possible falsejament de les estadístiques al País Valencià va eixir a la llum el maig de 2012, en plena crisi de deute, quan Espanya va informar Eurostat de que el dèficit de 2011 hauria de revisar-se a l'alça en 0,4 punts percentuals repecte a la xifra notificada unes setmanes abans.
L'increment era conseqüència de la detecció de les despeses no registrades a Madrid i València. A partir d'aquella notificació, Eurostat va enviar immediatament una missió d'inspectors a Espanya per tal de determinar la naturalesa del problema. Pel que respecta a Madrid, va concloure que l'ajust podia considerar-se un cas excepcional. En canvi, en el cas valencià, va decidir obrir una investigació en profunditat per possible manipulació continuada.
L'actual conseller d'Hisenda, Juan Carlos Moragues, ha reiterat en diverses ocasions que l'administració ha deixat d'utilitzar aquesta pràctica.
---------------------------------------------------------------------
Una de les
portes de la ciutat, amb una senyera.
Oriola es
reivindica com a referent històric i cultural del País Valencià
Xavier Aliaga
11/05/2015
Oriola dóna un pas més en la reivindicació del seu
passat històric i es reivindica com a referent cultural del País Valencià amb
l'edició d'una guia en català pel seu nucli històric. Racons de la trama urbana
històrica que recorden a cada moment els orígens de la ciutat.
E laborada per l'Aula Antoni Almúnia de Conversa en Valencià i patrocinada
per l'Ajuntament d'Oriola i la Universitat d'Alacant, la publicació és un nou
pas en un camí de normalització cultural i lingüística mamprès per la capital
del Baix Segura d'uns mesos ençà, un procés que explicàvem en un
reportatge publicat per EL TEMPS.
El recorregut pel nucli històric de la ciutat, titulat Oriola. Referent de la cultura valenciana, recorre els centre urbà i els símbols i petges patrimonials que recorden obstinadament -com ara amb les nombroses senyeres quatribarrades visibles als monuments- els orígens d'un indret que tingué durant segles el català com a llengua principal al carrer i a l'administració. Racons com el Raval Roig, les entrades d'Oriola, l'església de Sant Jaume, la Senyera de l'Oriol i uns altres marcadors identitaris, a més d'una rica història amb molts perfils, es reflecteixen a una publicació modesta però d'un gran simbolisme.
La recuperació identitària de la ciutat s'està produint gràcies a l'esforç d'un grapat de persones catalanoparlants residents a la ciutat i d'alguns personatges pioners en la recuperació de la llengua autòctona al Baix Segura. El canvi de color polític de l'ajuntament, regit durant molt de temps pel PP i ara per un pacte progressista, també ha contribuït a normalitzar tímidament la presència de la llengua, fins fa poc motiu d'hostilitat i conflicte.
La guia conté un pròleg de Santiago Grisolia, president del Consell Valencià de Cultura, qui a més de felicitar-se per la iniciativa insta a la ciutat a assumir "el paper protagonista que ha de tenir en la configuració del futur cultural valencià". "No pot viure d'espatlles, ni la resta del territori pot fer-ho, a la totalitat del país", diu el científic abans de fer una crida als valencians a conèixer la capital del Baix Segura.
El recorregut pel nucli històric de la ciutat, titulat Oriola. Referent de la cultura valenciana, recorre els centre urbà i els símbols i petges patrimonials que recorden obstinadament -com ara amb les nombroses senyeres quatribarrades visibles als monuments- els orígens d'un indret que tingué durant segles el català com a llengua principal al carrer i a l'administració. Racons com el Raval Roig, les entrades d'Oriola, l'església de Sant Jaume, la Senyera de l'Oriol i uns altres marcadors identitaris, a més d'una rica història amb molts perfils, es reflecteixen a una publicació modesta però d'un gran simbolisme.
La recuperació identitària de la ciutat s'està produint gràcies a l'esforç d'un grapat de persones catalanoparlants residents a la ciutat i d'alguns personatges pioners en la recuperació de la llengua autòctona al Baix Segura. El canvi de color polític de l'ajuntament, regit durant molt de temps pel PP i ara per un pacte progressista, també ha contribuït a normalitzar tímidament la presència de la llengua, fins fa poc motiu d'hostilitat i conflicte.
La guia conté un pròleg de Santiago Grisolia, president del Consell Valencià de Cultura, qui a més de felicitar-se per la iniciativa insta a la ciutat a assumir "el paper protagonista que ha de tenir en la configuració del futur cultural valencià". "No pot viure d'espatlles, ni la resta del territori pot fer-ho, a la totalitat del país", diu el científic abans de fer una crida als valencians a conèixer la capital del Baix Segura.
-----------------------------------------------------------
Jordi Peris, Pablo
Iglesias, Antonio Montiel i Fabiola Meco. Font: Sandra Mínguez
Pablo Iglesias ataca Ciutadans a València
Cristian
Reche 15/05/2015
Pablo Iglesias, el líder de Podem, ha assistit a la
celebració d'un acte de campanya per a les eleccions autonòmiques i municipals
del proper 24 de maig a València. L'esdeveniment ha comptat amb la participació
de Jordi Peris, alcaldable de València en Comú, i el presidenciable Antonio
Montiel. Podem considera el País Valencià un punt estratègic del seu discurs de
lluita contra la corrupció i en favor de la regeneració democràtica.
El secretari general de Podem, Pablo Iglesias, ha assistit aquest divendres
a la facultat de Geografia de la Universitat de València dins d'un acte de
campanya per donar suport a la candidatura de Podem al País Valencià i la de
València en Comú al cap i casal. Un acte presentat per Áurea Ortiz recordant
els quatre anys que es compleixen del 15M i la importància d'aquest moviment en
el context polític actual.
Pablo Iglesias, s'ha mostrat orgullós d'haver canviat "el llenguatge polític espanyol". Després de diverses referències explícites a Ciutadans, el líder estatal de Podem ha equiparat la formació taronja amb el Partit Popular. De fet, ha advertit que el 24 de maig hi ha dues opcions: "Que tot continue igual o canviar per tal d'evitar programes que poden ser de color blau o taronja, però que en el fons son la mateixa cosa". Iglesias, conscient de la importància estratègica del País Valencià i Madrid dins de la seua cursa cap a la Moncloa, ha sentenciat que "han sigut els laboratoris de la corrupció i ara poden ser el motor del canvi".
Jordi Peris, número 1 de València en Comú, la candidatura d'unitat popular que avala Podem per a les municipals, ha assegurat que som "a les portes d'una veritable revolució democràtica" que espera encapçalar per a trobar solució a problemes com el CIE (Centre d'Internament d'Estrangers) del barri de Sapadors o els desnonaments.
De la seua banda, Antonio Montiel, secretari general de Podem al País Valencià, s'ha referit a la necessitat de "recuperar els drets pels que van lluitar els meus avantpassats", i Fabiola Meco, també candidata a les Corts per la circumscripció de València, ha esbossat alguna de les 634 propostes que incorpora el programa de la formació.
Els esforços de la direcció estatal de Podem per aconseguir un gran resultat al País Valencià no s'acaben ací. Avui mateix, el número dos de la formació, Íñigo Errejón, ha visitat Castelló de la Plana, i aquest dissabte acompanyarà Iglesias a Alacant en l'acte central de campanya, en què participaran uns altres caps visibles del partit, com ara Carolina Bescansa o Àngela Ballester.
Pablo Iglesias, s'ha mostrat orgullós d'haver canviat "el llenguatge polític espanyol". Després de diverses referències explícites a Ciutadans, el líder estatal de Podem ha equiparat la formació taronja amb el Partit Popular. De fet, ha advertit que el 24 de maig hi ha dues opcions: "Que tot continue igual o canviar per tal d'evitar programes que poden ser de color blau o taronja, però que en el fons son la mateixa cosa". Iglesias, conscient de la importància estratègica del País Valencià i Madrid dins de la seua cursa cap a la Moncloa, ha sentenciat que "han sigut els laboratoris de la corrupció i ara poden ser el motor del canvi".
Jordi Peris, número 1 de València en Comú, la candidatura d'unitat popular que avala Podem per a les municipals, ha assegurat que som "a les portes d'una veritable revolució democràtica" que espera encapçalar per a trobar solució a problemes com el CIE (Centre d'Internament d'Estrangers) del barri de Sapadors o els desnonaments.
De la seua banda, Antonio Montiel, secretari general de Podem al País Valencià, s'ha referit a la necessitat de "recuperar els drets pels que van lluitar els meus avantpassats", i Fabiola Meco, també candidata a les Corts per la circumscripció de València, ha esbossat alguna de les 634 propostes que incorpora el programa de la formació.
Els esforços de la direcció estatal de Podem per aconseguir un gran resultat al País Valencià no s'acaben ací. Avui mateix, el número dos de la formació, Íñigo Errejón, ha visitat Castelló de la Plana, i aquest dissabte acompanyarà Iglesias a Alacant en l'acte central de campanya, en què participaran uns altres caps visibles del partit, com ara Carolina Bescansa o Àngela Ballester.
-------------------------------------------------------
Columna de opinió
Fent saó
Por Josep Canós
En clau de futur, en clau jove i en clau de poble
19/08/2011
Enguany
la regidoria de joventut no farà tallers en el casal jove! Si, estimat poble
després de moltes voltes al cap hem decidit no fer cap taller.
Hem arribat a aquesta decisió perquè creiem que volem
trencar amb la rutina de la idea del "ho fem perquè sempre s'ha fet",
volem innovar i atacar l'arrel del problema del nostres joves en el municipi. I
el problema és que no hi ha cap xarxa d'associacionisme juvenil en Moncofa.
Els nostres joves quan acaben totes les activitats
educatives i extraescolars es troben que han de passar el seu temps lliure
asseguts en un parc o pensant en quina “malesa” poden fer. Hem de canviar
aquesta situació i tots aquells joves que tenen inquietuts podran tindre un
espais jove on comparir-les. Pel moment, s’ha creat un fòrum d’opinió a les
xarxes socials del casal jove i animem a que participeu activament.
El BLOC vol arriscar i no prepara tallers que
serveixen per tindre un pegat per dir que s'ha fet "algo" sinó la
nostra idea fonamental és una política integral de joventut, que vol crear una
xarxa d'associacions juvenils, que fomente el respecte i els valors educatius,
culturals i socials que necessiten els nostres joves per crear una societat
millor.
En poques paraules, el BLOC vol reunir a tots els
joves possibles perquè siguen participes de la construcció de Moncofa,
mitjançant l'unió de grups de xics i xiques amb els mateixos interessos i
preocupacions sobre qualsevol matèria i dotar-los de recursos físics i psíquics
per poder desenvolupar-se com a individus socials.
Volem crear espais i agrupacions lliures de factors de
risc, que són els catalitzadors dels problemes que poden tindre els nostres
adolescents, i donar eines per combatre situacions dificultoses que poden
tindre els nostres fills i filles per exemple, quina carrera triar, com enfocar
les relacions interpersonals, com resoldre conflictes generats per les
pressions de grup, campanyes informatives, etc.
Com hem dit al principi, un projecte a llarg termini
per convertir als nostres joves en adults forts i ben preparats, coherents i
responsables. És una aposta arriscada, perquè sabem que ara mateix ens trobem
davant d'una generació ‘nini’. Una generació adormida que s'ha de despertar
perquè és tranforme en aquella nació secreta que corre pels carrers dels pobles
i ciutats construint noves idees i pensaments.
El BLOC continua amb la seua política de projecte a
llarg termini, programes que puguen durar més d'una legislatura i que pensen en
clau de poble, oblidant les sigles que retallen el pensament social. Clar que
hem de descartar els projectes roïns, mantindre els bons i crear de nous, però
sempre pensant en un objectiu que contruixca les bases d'una societat forta i
estable. No podem quedar-nos pensant en només quatre anys, sino deixar la
situació millor de la que ens hem trobat perquè qui vinga darrere puga
continuar sense tindre que mirar al passat i poder avançar cap al futur.
Aquesta és la nostra política.
Per altra banda i com hem dit en diferents cròniques
desde serveis socials, no donem caritat, però si que farem tot el que puguem
per poder solventar aquests temps tan difícils que colpegen a la nostra gent,
perquè el més important és el nostre poble.
El BLOC anima al nostre poble a pensar en clau de
futur i plantejar que hi ha esperança mentre els polítics actuals siguem
responsables. El BLOC pensa en clau de futur, en clau jove i en clau de poble.
I tu ?
----------------------------------------------------------------
Un llibre trenca la
imatge que els alemanys s'havien fet dels soldats americans: uns nois
sensacionals que conquerien les fräulein alemanyes amb jazz i roba de niló
Les víctimes
alemanyes dels soldats dels EUA: 190.000 violacions
©Der
Spiegel/Traducció d'Arnau Figueras 10/05/2015
Segons l'imaginari popular, a l'Alemanya de la
postguerra els soldats nord-americans eren ben vistos i tenien bones maneres.
Però ara un nou llibre assegura que les tropes dels Estats Units van violar
fins a 190.000 dones al final de la Segona Guerra Mundial. Què hi ha de cert,
en aquesta polèmica afirmació?
Els soldats van arribar al capvespre. Van entrar a la casa per la força i
van intentar arrossegar les dues dones al pis de dalt. Però Katherine W. i la
seva filla Charlotte, de 18 anys, van aconseguir escapar-se.
Els soldats, però, no es van donar per vençuts fàcilment. Van posar-se a escorcollar totes les cases de la zona i, finalment, poc després de mitjanit van trobar les dues dones en un armari d'una casa veïna. Els homes les van treure d'allà i les van llançar en dos llits. El crim que van cometre els sis soldats va tenir lloc al març de 1945, poc abans de la fi de la Segona Guerra Mundial. La noia demanava ajuda cridant: "Mama, mama". Però no va arribar ningú.
Centenars de milers, potser milions, de dones alemanyes van viure un destí semblant en aquell temps. Sovint es culpava de les violacions en grup les tropes soviètiques de l'est d'Alemanya, però aquest cas era diferent. Els violadors eren soldats dels Estats Units i el crim va tenir lloc a Sprendlingen, en un poble proper al Rin, a la part occidental.
Cap al final de la guerra, prop d'1,6 milions de soldats nord-americans havien avançat fins al cor d'Alemanya, fins que havien trobat els soviètics al riu Elba. Als Estats Units, els qui van alliberar Europa de la plaga nazi es van anomenar la "Gran Generació". I els alemanys també van formar-se una imatge positiva dels seus invasors: soldats sensacionals que repartien xiclets a les criatures i que captivaven les fräulein alemanyes amb jazz i roba de niló.
Però aquesta imatge es correspon amb la realitat? La historiadora alemanya Miriam Gebhardt, coneguda a Alemanya pel seu llibre sobre la líder feminista Alice Schwarzer i el moviment feminista, acaba de publicar un nou volum que posa en dubte la versió generalment acceptada del paper dels Estats Units en la història de la postguerra alemanya.
Informes dels arxius catòlics
L'obra analitza detalladament les violacions de dones alemanyes per part de les quatre forces vencedores al final de la Segona Guerra Mundial. Concretament, però, el que sorprèn més és el punt de vista de Gebhardt pel que fa al comportament dels soldats nord-americans. La historiadora creu que els membres de l'exèrcit nord-americà van violar fins a 190.000 dones abans que Alemanya recuperés la sobirania el 1955 i que la majoria de les agressions es van produir els mesos just després de la invasió de l'Alemanya nazi.
L'autora basa les afirmacions en gran part en informes de capellans bavaresos redactats l'estiu del 1945. L'arquebisbe de Munic i Freising havia demanat als sacerdots catòlics que prenguessin nota de l'avanç dels aliats i fa uns quants anys l'arxidiòcesi va publicar diversos fragments dels seus arxius.
Michael Merxmüller, rector del poble de Ramsau bei Berchtesgaden, el 20 de juliol del 1945, per exemple, escrivia: "Vuit noies i dones violades, algunes davant dels seus pares".
El capellà Andreas Weingand, de Haag an der Amper, un petit poble al nord d'on avui es troba l'aeroport de Munic, el 25 de juliol del 1945 escrivia: "El fet més trist durant l'entrada estrangera han estat les violacions: d'una dona casada, d'una dona soltera i d'una noia immaculada de setze anys i mig. Les han comeses nord-americans que anaven molt beguts".
El pare Alois Schiml, de Moosburg, registrava l'1 d'agost del 1945 el següent: "Per ordre del Govern militar, a la porta de totes les cases s'ha de clavar una llista de tots els residents i la seva edat. No és difícil d'imaginar el resultat d'aquest decret. (...) Disset noies o dones (...) van ser portades a l'hospital després que n'abusessin sexualment una o diverses vegades".
La víctima més jove que s'esmenta als informes és una nena de set anys. La més vella, una dona de 69.
Fantasies masclistes
Aquests informes van portar Gebhardt a comparar el comportament de l'exèrcit dels Estats Units amb els excessos de violència perpetrats per l'Exèrcit Roig a la part oriental del país, on la brutalitat, les violacions en grup i els actes de pillatge han dominat la percepció pública de l'ocupació soviètica. Gebhardt, però, diu que les violacions comeses al nord de Baviera demostren que al sud i a l'oest d'Alemanya la situació no va ser tan diferent.
La historiadora també creu que hi entraven en joc motius similars. Igual que els membres de l'Exèrcit Roig, els soldats nord-americans estaven horroritzats pels crims comesos pels alemanys, amargats pels seus esforços inútils i mortals per defensar el país fins al final, i furiosos pel nivell relativament alt de prosperitat del país. A més a més, la propaganda de l'època transmetia la idea que a les dones alemanyes els atreien els soldats nord-americans, cosa que encara alimentava més les seves fantasies masclistes.
Les idees de Gebhardt estan fermament vinculades a l'actual corrent acadèmic imperant. Després de l'escàndol de tortures d'Abu Ghraib i d'altres crims de guerra comesos pels soldats nord-americans a l'Iraq i a l'Afganistan, molts historiadors fan una anàlisi més crítica del comportament de l'exèrcit dels Estats Units durant els dies a l'entorn del final de la Segona Guerra Mundial a Alemanya. Hi ha estudis recents que han aportat llum sobre accions dels soldats nord-americans: saqueig d'esglésies, assassinat de civils italians, mort de presoners de guerra alemanys i violació de dones, fins i tot quan avançaven per França.
Malgrat aquests descobriments, encara es considera que els nord-americans van ser relativament disciplinats en comparació amb l'Exèrcit Roig o els militars francesos: creença general que Gebhardt pretén posar en qüestió. No obstant això, tots els informes recollits per l'Església catòlica a Baviera només representen uns cent casos. A més a més, els capellans van elogiar sovint el comportament "molt correcte i respectable" de les tropes nord-americanes. Els seus informes donen a entendre que els abusos sexuals comesos pels nord-americans van ser més una excepció que no pas la norma.
Com s'arriba, doncs, a la impactant xifra de 190.000 violacions?
N'hi ha proves suficients?
El total no és el resultat d'una recerca a fons per tot el país. És, més aviat, una extrapolació. Gebhardt suposa que el 5% dels "nens de la guerra" nascuts de mares solteres a l'oest d'Alemanya i a l'oest de Berlín a mitjan anys 50 eren producte de violacions. Això dóna un total de 1.900 infants de pares nord-americans. A més a més, Gebhardt calcula que de mitjana hi ha cent actes de violacions per cada naixement. El resultat al qual arriba és, doncs, de 190.000 víctimes.
Aquest total, però, a penes sembla probable. Si el nombre fos realment tan alt, és gairebé segur que hi hauria més informes de violacions als arxius d'hospitals i d'autoritats sanitàries, o que hi hauria més testimonis oculars. Gebhardt no aporta una quantitat suficient de proves d'aquesta mena.
Segons l'estimació del professor nord-americà de criminologia Robert Lilly, que va estudiar casos de violació jutjats per tribunals militars dels Estats Units, el nombre arriba a 11.000 abusos sexuals greus comesos abans del novembre del 1945: ja de per si una quantitat deplorable.
Gebhardt, però, sí que té raó en un punt: durant massa temps la recerca històrica ha estat dominada per la idea que les violacions comeses pels soldats dels Estats Units eren improbables perquè les dones alemanyes volien ficar-se al llit amb ells igualment.
Com s'ha d'interpretar, doncs, la queixa d'una hotelera de Munic del 31 de maig del 1945? L'hotelera explica que uns soldats nord-americans van apropiar-se unes quantes habitacions i que quatre dones "voltaven per allà despullades" i se les van "intercanviar diverses vegades". Allò va ser realment voluntari?
Encara que sigui improbable que els soldats dels Estats Units cometessin 190.000 violacions, sí que és cert que, com apunta Gebhardt, per a les víctimes de violacions en la postguerra -que sense cap mena de dubte va ser un fenomen massiu al final de la Segona Guerra Mundial- "no hi ha una cultura de la memòria, cap reconeixement públic i encara menys una disculpa" dels responsables. I avui dia, setanta anys després de la fi de la guerra, no sembla pas, desafortunadament, que la situació hagi de canviar. ?
Els soldats, però, no es van donar per vençuts fàcilment. Van posar-se a escorcollar totes les cases de la zona i, finalment, poc després de mitjanit van trobar les dues dones en un armari d'una casa veïna. Els homes les van treure d'allà i les van llançar en dos llits. El crim que van cometre els sis soldats va tenir lloc al març de 1945, poc abans de la fi de la Segona Guerra Mundial. La noia demanava ajuda cridant: "Mama, mama". Però no va arribar ningú.
Centenars de milers, potser milions, de dones alemanyes van viure un destí semblant en aquell temps. Sovint es culpava de les violacions en grup les tropes soviètiques de l'est d'Alemanya, però aquest cas era diferent. Els violadors eren soldats dels Estats Units i el crim va tenir lloc a Sprendlingen, en un poble proper al Rin, a la part occidental.
Cap al final de la guerra, prop d'1,6 milions de soldats nord-americans havien avançat fins al cor d'Alemanya, fins que havien trobat els soviètics al riu Elba. Als Estats Units, els qui van alliberar Europa de la plaga nazi es van anomenar la "Gran Generació". I els alemanys també van formar-se una imatge positiva dels seus invasors: soldats sensacionals que repartien xiclets a les criatures i que captivaven les fräulein alemanyes amb jazz i roba de niló.
Però aquesta imatge es correspon amb la realitat? La historiadora alemanya Miriam Gebhardt, coneguda a Alemanya pel seu llibre sobre la líder feminista Alice Schwarzer i el moviment feminista, acaba de publicar un nou volum que posa en dubte la versió generalment acceptada del paper dels Estats Units en la història de la postguerra alemanya.
Informes dels arxius catòlics
L'obra analitza detalladament les violacions de dones alemanyes per part de les quatre forces vencedores al final de la Segona Guerra Mundial. Concretament, però, el que sorprèn més és el punt de vista de Gebhardt pel que fa al comportament dels soldats nord-americans. La historiadora creu que els membres de l'exèrcit nord-americà van violar fins a 190.000 dones abans que Alemanya recuperés la sobirania el 1955 i que la majoria de les agressions es van produir els mesos just després de la invasió de l'Alemanya nazi.
L'autora basa les afirmacions en gran part en informes de capellans bavaresos redactats l'estiu del 1945. L'arquebisbe de Munic i Freising havia demanat als sacerdots catòlics que prenguessin nota de l'avanç dels aliats i fa uns quants anys l'arxidiòcesi va publicar diversos fragments dels seus arxius.
Michael Merxmüller, rector del poble de Ramsau bei Berchtesgaden, el 20 de juliol del 1945, per exemple, escrivia: "Vuit noies i dones violades, algunes davant dels seus pares".
El capellà Andreas Weingand, de Haag an der Amper, un petit poble al nord d'on avui es troba l'aeroport de Munic, el 25 de juliol del 1945 escrivia: "El fet més trist durant l'entrada estrangera han estat les violacions: d'una dona casada, d'una dona soltera i d'una noia immaculada de setze anys i mig. Les han comeses nord-americans que anaven molt beguts".
El pare Alois Schiml, de Moosburg, registrava l'1 d'agost del 1945 el següent: "Per ordre del Govern militar, a la porta de totes les cases s'ha de clavar una llista de tots els residents i la seva edat. No és difícil d'imaginar el resultat d'aquest decret. (...) Disset noies o dones (...) van ser portades a l'hospital després que n'abusessin sexualment una o diverses vegades".
La víctima més jove que s'esmenta als informes és una nena de set anys. La més vella, una dona de 69.
Fantasies masclistes
Aquests informes van portar Gebhardt a comparar el comportament de l'exèrcit dels Estats Units amb els excessos de violència perpetrats per l'Exèrcit Roig a la part oriental del país, on la brutalitat, les violacions en grup i els actes de pillatge han dominat la percepció pública de l'ocupació soviètica. Gebhardt, però, diu que les violacions comeses al nord de Baviera demostren que al sud i a l'oest d'Alemanya la situació no va ser tan diferent.
La historiadora també creu que hi entraven en joc motius similars. Igual que els membres de l'Exèrcit Roig, els soldats nord-americans estaven horroritzats pels crims comesos pels alemanys, amargats pels seus esforços inútils i mortals per defensar el país fins al final, i furiosos pel nivell relativament alt de prosperitat del país. A més a més, la propaganda de l'època transmetia la idea que a les dones alemanyes els atreien els soldats nord-americans, cosa que encara alimentava més les seves fantasies masclistes.
Les idees de Gebhardt estan fermament vinculades a l'actual corrent acadèmic imperant. Després de l'escàndol de tortures d'Abu Ghraib i d'altres crims de guerra comesos pels soldats nord-americans a l'Iraq i a l'Afganistan, molts historiadors fan una anàlisi més crítica del comportament de l'exèrcit dels Estats Units durant els dies a l'entorn del final de la Segona Guerra Mundial a Alemanya. Hi ha estudis recents que han aportat llum sobre accions dels soldats nord-americans: saqueig d'esglésies, assassinat de civils italians, mort de presoners de guerra alemanys i violació de dones, fins i tot quan avançaven per França.
Malgrat aquests descobriments, encara es considera que els nord-americans van ser relativament disciplinats en comparació amb l'Exèrcit Roig o els militars francesos: creença general que Gebhardt pretén posar en qüestió. No obstant això, tots els informes recollits per l'Església catòlica a Baviera només representen uns cent casos. A més a més, els capellans van elogiar sovint el comportament "molt correcte i respectable" de les tropes nord-americanes. Els seus informes donen a entendre que els abusos sexuals comesos pels nord-americans van ser més una excepció que no pas la norma.
Com s'arriba, doncs, a la impactant xifra de 190.000 violacions?
N'hi ha proves suficients?
El total no és el resultat d'una recerca a fons per tot el país. És, més aviat, una extrapolació. Gebhardt suposa que el 5% dels "nens de la guerra" nascuts de mares solteres a l'oest d'Alemanya i a l'oest de Berlín a mitjan anys 50 eren producte de violacions. Això dóna un total de 1.900 infants de pares nord-americans. A més a més, Gebhardt calcula que de mitjana hi ha cent actes de violacions per cada naixement. El resultat al qual arriba és, doncs, de 190.000 víctimes.
Aquest total, però, a penes sembla probable. Si el nombre fos realment tan alt, és gairebé segur que hi hauria més informes de violacions als arxius d'hospitals i d'autoritats sanitàries, o que hi hauria més testimonis oculars. Gebhardt no aporta una quantitat suficient de proves d'aquesta mena.
Segons l'estimació del professor nord-americà de criminologia Robert Lilly, que va estudiar casos de violació jutjats per tribunals militars dels Estats Units, el nombre arriba a 11.000 abusos sexuals greus comesos abans del novembre del 1945: ja de per si una quantitat deplorable.
Gebhardt, però, sí que té raó en un punt: durant massa temps la recerca històrica ha estat dominada per la idea que les violacions comeses pels soldats dels Estats Units eren improbables perquè les dones alemanyes volien ficar-se al llit amb ells igualment.
Com s'ha d'interpretar, doncs, la queixa d'una hotelera de Munic del 31 de maig del 1945? L'hotelera explica que uns soldats nord-americans van apropiar-se unes quantes habitacions i que quatre dones "voltaven per allà despullades" i se les van "intercanviar diverses vegades". Allò va ser realment voluntari?
Encara que sigui improbable que els soldats dels Estats Units cometessin 190.000 violacions, sí que és cert que, com apunta Gebhardt, per a les víctimes de violacions en la postguerra -que sense cap mena de dubte va ser un fenomen massiu al final de la Segona Guerra Mundial- "no hi ha una cultura de la memòria, cap reconeixement públic i encara menys una disculpa" dels responsables. I avui dia, setanta anys després de la fi de la guerra, no sembla pas, desafortunadament, que la situació hagi de canviar. ?
-----------------------------------------------------------------------------
Una de les moltes
recreacions històriques del festival Tarraco
Totes les ciutats tracten de generar esdeveniments de caire cultural o
esportiu en un intent d'aconseguir projecció exterior i, alhora, dinamisme
econòmic. Alguns indrets recorren a iniciatives de tipus genèric, com ara
festivals de cinema o música, i tracten, dintre d'aquesta filosofia, de buscar
alguna mena d'especificitat, els buits -cada vegada més difícils de trobar- en
l'oferta. Algunes d'aquestes ciutats, altrament, escometen un procés de
reflexió sobre les seues pròpies especificitats, els elements de
diferenciació.
Tarragona ha fet aquesta reflexió en una doble direcció: d'una banda, generar
un esdeveniment que reivindica una herència i un pes durant l'Imperi romà fora
de qualsevol dubte, una de les principals portes d'entrada a la cultura
clàssica de la Península ibèrica. D'una altra, concebre el festival Tarraco
Viva com a una eina de divulgació de la història, amb 400 activitats entre
tallers, conferències, recreacions històriques, exposicions o jocs, adreçats a
un públic transversal i amb el nexe comú de la divulgació. Una filosofia que
consisteix a dotar de contingut totes les iniciatives.
Enguany, Tarraco Viva es planteja com una continuació de l'edició de 2014, quan
es va commemorar el bimil·lenari de la mort de l'emperador August, molt
vinculat a Tarragona -hi va viure dos anys a la ciutat, traslladant d'alguna
forma la capitalitat de l'Imperi- i protagonista d'una època fascinant en la
història de Roma. El lema d'aquella edició fou "August. Una civilització
mediterrània". Sobre aquell eix s'organitzaren al voltant de 800 actes, el
doble que en edicions precedents. El 2015, el festival reprèn una certa
normalitat, tornant als 400 actes i les dues setmanes d'activitats, però es
rebla el clau i el corona l'any dedicat a August amb un lema que reivindica el
seu llegat.
Tarraco Viva 2015 també servirà per commemorar els 25 anys de la creació de
l'Associació Sant Fructuós, una entitat especialitzada en la divulgació del
cristianisme primitiu. I també dels 15 anys de la primera participació al
festival del grup de recreació històrica Projecte Phoenix amb una petita unitat
de legionaris. A hores d'ara, aquest grup fa demostracions de vida civil,
política i militar romana, Romanorum Vita.
Respecte als principals espais del festival, el Camp de Mart acull la fira de
museus i empreses de recreació i els tallers per a petits i famílies. El
recinte firal també acollirà diferents actes, així com els espais d'altres
municipis que ja formen part del festival, com ara la vil·la romana de
Centcelles, a Constantí, o la vil·la de la Llosa, a Cambrils.
Tots aquells espais acolliran desenes de milers de visitants, 123.028 l'edició
de 2015. Fet i fet, els 26.008 espectadors de l'any 2007 han anat augmentant de
manera gradual però a bon ritme fins a superar per primera vegada, l'any 2012,
els 100.000. La consolidació de l'esdeveniment és un fet.
Si no és divulgatiu, no serveix. "Tarraco Viva és el primer
festival que es fa a Europa dedicat a la divulgació històrica", sentencia el
director del festival, Magí Seritjol. "Els grans festivals a Europa solen
dedicar-se a les arts escèniques, però a ningú se li ha acudit fer un festival
dedicat a la divulgació de la història del món antic", rebla Seritjol, que
adverteix que els esdeveniments de caire historicista, habituals al món
anglosaxó, solen tenir un vessant més museístic. "El festival de Tarragona
va molt més enllà dels museus. I també dels altres indrets on es fan
recreacions històriques, que solen anar associades a festes populars i on
s'agafen la història com una excusa per fer una festa participativa. Nosaltres
no fem res de tot això: no hi ha desfilades pel carrer, sinó divulgació
històrica pura i dura".
L'afirmació sona molt concloent, tenint en compte que a Tarraco Viva tenen lloc
recreacions històriques, però el director del festival insisteix en el
fet que les activitats que no serveixen per divulgar la història,
"no es programen". "Tampoc no volem fer espectacles buits de
contingut: si els fem és perquè tenen un alt contingut de divulgació
històrica", insisteix. I exemplifica això amb alguns dels actes més
populars, com les lluites de gladiadors a l'amfiteatre o les recreacions amb
les legions. "Aquestes coses tenen molt d'èxit, però la major part del
temps s'està explicant què era un gladiador, per què hi eren allà, que
acomplien un rol social, polític i fins i tot religiós, d'ofrenes als déus,
etcètera", argumenta Seritjol.
L'emperador August, una figura controvertida. Una altra de les peculiaritats de
Tarraco Viva és la transversalitat de la programació, que combina activitats
"d'un alt nivell", dirigides a professionals -arqueòlegs o
historiadors- amb tallers per als infants o per a tota la família. Fins i tot
quan es parla de gastronomia es posa en relació amb la història: els assistents
als tallers gastronòmics aprenen, a més de receptes heretades de la tradició
romana, tècniques de conservació o la importància que tenia per a l'imperi el
control de l'oli d'oliva.
A més a més, les activitats que plantegen jocs, dirigides a un públic jove i
que, per tant, interessa els organitzadors, "també estan pensades per
explicar coses, perquè els assistents aprenguin història". "Hem de
donar eines per poder interpretar el passat", afegeix .
La mateixa convicció que Seritjol empra per explicar el festival i la seua
filosofia es posa de manifest a l'hora de parlar de la figura que, aquesta
edició i la precedent, vehicula la iniciativa, la de l'emperador August. La
llarga estada d'aquest personatge històric a Tarraco, mentre es recuperava
d'una malaltia, justifica la vinculació i que es faça el recordatori en un
festival dedicat a l'antiga Roma. Però també pot despertar susceptibilitats,
atès que el bimil·lenari del seu naixement, l'any 1937, fou motiu d'una
fastuosa celebració per part de la Itàlia feixista de Benito Mussolini, la qual
cosa marcà a foc la visió d'aquesta figura en l'ideari de l'esquerra.
Els organitzadors sotmeteren aquesta qüestió a una reflexió, però, lògicament,
els motius de Tarragona per celebrar el bimil·lenari són bastant diferents dels
dels feixistes italians. "No es tracta tant de reivindicar el personatge,
que lògicament té molts clarobscurs, com una època brillant. Parlem del
primer dirigent que valora l'art com a eina política i que entén la importància
del màrqueting. A la seva època, l'art i la creació es posen al servei del
règim, August tenia clar que la inversió en cultura era rendible",
argumenta Seritjol.
A banda d'això, "és el primer governant que pensa en l'estat del benestar,
l'Annona [o Praefectura Annonae] és un ministeri d'August que es dedica
a facilitar la distribució de menjar entre la població. I que controla que els
preus no siguin massa alts forçant-ne una baixada, una mena de Banc Central
Europeu. Es poden considerar aquestes iniciatives com un embrió de l'estat del
benestar, molts segles abans del que es considera el seu inici". A més
d'això, els gestors de Tarraco Viva creuen que analitzar el seu llegat serveix
també per entendre millor el present.
I hi ha l'argument, poc discutible, de la forta vinculació de l'emperador amb
la ciutat. "Tenim constància que aquí es va rebre l'ambaixador de l'Índia.
I es possible que la primera lectura que August va fer de l'Eneida,
l'obra de Virgili en la qual l'emperador tenia molt d'interès, fos a
Tarragona". Dos anys, al cap i a la fi, en què l'estada de l'emperador
convertiren la capital del Tarragonès en "caput mundi".
Una de les moltes
recreacions històriques del festival Tarraco
El festival que
ensenya història antiga
Xavier
Aliaga 05/05/2015
El festival Tarraco Viva arriba a la XVII edició
com una de les propostes més singulars en el context d'Europa. Plantejada com
una proposta més divulgativa que espectacular, i de reivindicació del passat
llatí, el festival de Tarragona acull 400 activitats de tota mena que es podran
veure del 4 i al 17 de maig
Totes les ciutats tracten de generar esdeveniments de caire cultural o
esportiu en un intent d'aconseguir projecció exterior i, alhora, dinamisme
econòmic. Alguns indrets recorren a iniciatives de tipus genèric, com ara
festivals de cinema o música, i tracten, dintre d'aquesta filosofia, de buscar
alguna mena d'especificitat, els buits -cada vegada més difícils de trobar- en
l'oferta. Algunes d'aquestes ciutats, altrament, escometen un procés de
reflexió sobre les seues pròpies especificitats, els elements de
diferenciació.
Tarragona ha fet aquesta reflexió en una doble direcció: d'una banda, generar un esdeveniment que reivindica una herència i un pes durant l'Imperi romà fora de qualsevol dubte, una de les principals portes d'entrada a la cultura clàssica de la Península ibèrica. D'una altra, concebre el festival Tarraco Viva com a una eina de divulgació de la història, amb 400 activitats entre tallers, conferències, recreacions històriques, exposicions o jocs, adreçats a un públic transversal i amb el nexe comú de la divulgació. Una filosofia que consisteix a dotar de contingut totes les iniciatives.
Enguany, Tarraco Viva es planteja com una continuació de l'edició de 2014, quan es va commemorar el bimil·lenari de la mort de l'emperador August, molt vinculat a Tarragona -hi va viure dos anys a la ciutat, traslladant d'alguna forma la capitalitat de l'Imperi- i protagonista d'una època fascinant en la història de Roma. El lema d'aquella edició fou "August. Una civilització mediterrània". Sobre aquell eix s'organitzaren al voltant de 800 actes, el doble que en edicions precedents. El 2015, el festival reprèn una certa normalitat, tornant als 400 actes i les dues setmanes d'activitats, però es rebla el clau i el corona l'any dedicat a August amb un lema que reivindica el seu llegat.
Tarraco Viva 2015 també servirà per commemorar els 25 anys de la creació de l'Associació Sant Fructuós, una entitat especialitzada en la divulgació del cristianisme primitiu. I també dels 15 anys de la primera participació al festival del grup de recreació històrica Projecte Phoenix amb una petita unitat de legionaris. A hores d'ara, aquest grup fa demostracions de vida civil, política i militar romana, Romanorum Vita.
Respecte als principals espais del festival, el Camp de Mart acull la fira de museus i empreses de recreació i els tallers per a petits i famílies. El recinte firal també acollirà diferents actes, així com els espais d'altres municipis que ja formen part del festival, com ara la vil·la romana de Centcelles, a Constantí, o la vil·la de la Llosa, a Cambrils.
Tots aquells espais acolliran desenes de milers de visitants, 123.028 l'edició de 2015. Fet i fet, els 26.008 espectadors de l'any 2007 han anat augmentant de manera gradual però a bon ritme fins a superar per primera vegada, l'any 2012, els 100.000. La consolidació de l'esdeveniment és un fet.
Si no és divulgatiu, no serveix. "Tarraco Viva és el primer festival que es fa a Europa dedicat a la divulgació històrica", sentencia el director del festival, Magí Seritjol. "Els grans festivals a Europa solen dedicar-se a les arts escèniques, però a ningú se li ha acudit fer un festival dedicat a la divulgació de la història del món antic", rebla Seritjol, que adverteix que els esdeveniments de caire historicista, habituals al món anglosaxó, solen tenir un vessant més museístic. "El festival de Tarragona va molt més enllà dels museus. I també dels altres indrets on es fan recreacions històriques, que solen anar associades a festes populars i on s'agafen la història com una excusa per fer una festa participativa. Nosaltres no fem res de tot això: no hi ha desfilades pel carrer, sinó divulgació històrica pura i dura".
L'afirmació sona molt concloent, tenint en compte que a Tarraco Viva tenen lloc recreacions històriques, però el director del festival insisteix en el fet que les activitats que no serveixen per divulgar la història, "no es programen". "Tampoc no volem fer espectacles buits de contingut: si els fem és perquè tenen un alt contingut de divulgació històrica", insisteix. I exemplifica això amb alguns dels actes més populars, com les lluites de gladiadors a l'amfiteatre o les recreacions amb les legions. "Aquestes coses tenen molt d'èxit, però la major part del temps s'està explicant què era un gladiador, per què hi eren allà, que acomplien un rol social, polític i fins i tot religiós, d'ofrenes als déus, etcètera", argumenta Seritjol.
L'emperador August, una figura controvertida. Una altra de les peculiaritats de Tarraco Viva és la transversalitat de la programació, que combina activitats "d'un alt nivell", dirigides a professionals -arqueòlegs o historiadors- amb tallers per als infants o per a tota la família. Fins i tot quan es parla de gastronomia es posa en relació amb la història: els assistents als tallers gastronòmics aprenen, a més de receptes heretades de la tradició romana, tècniques de conservació o la importància que tenia per a l'imperi el control de l'oli d'oliva.
A més a més, les activitats que plantegen jocs, dirigides a un públic jove i que, per tant, interessa els organitzadors, "també estan pensades per explicar coses, perquè els assistents aprenguin història". "Hem de donar eines per poder interpretar el passat", afegeix .
La mateixa convicció que Seritjol empra per explicar el festival i la seua filosofia es posa de manifest a l'hora de parlar de la figura que, aquesta edició i la precedent, vehicula la iniciativa, la de l'emperador August. La llarga estada d'aquest personatge històric a Tarraco, mentre es recuperava d'una malaltia, justifica la vinculació i que es faça el recordatori en un festival dedicat a l'antiga Roma. Però també pot despertar susceptibilitats, atès que el bimil·lenari del seu naixement, l'any 1937, fou motiu d'una fastuosa celebració per part de la Itàlia feixista de Benito Mussolini, la qual cosa marcà a foc la visió d'aquesta figura en l'ideari de l'esquerra.
Els organitzadors sotmeteren aquesta qüestió a una reflexió, però, lògicament, els motius de Tarragona per celebrar el bimil·lenari són bastant diferents dels dels feixistes italians. "No es tracta tant de reivindicar el personatge, que lògicament té molts clarobscurs, com una època brillant. Parlem del primer dirigent que valora l'art com a eina política i que entén la importància del màrqueting. A la seva època, l'art i la creació es posen al servei del règim, August tenia clar que la inversió en cultura era rendible", argumenta Seritjol.
A banda d'això, "és el primer governant que pensa en l'estat del benestar, l'Annona [o Praefectura Annonae] és un ministeri d'August que es dedica a facilitar la distribució de menjar entre la població. I que controla que els preus no siguin massa alts forçant-ne una baixada, una mena de Banc Central Europeu. Es poden considerar aquestes iniciatives com un embrió de l'estat del benestar, molts segles abans del que es considera el seu inici". A més d'això, els gestors de Tarraco Viva creuen que analitzar el seu llegat serveix també per entendre millor el present.
I hi ha l'argument, poc discutible, de la forta vinculació de l'emperador amb la ciutat. "Tenim constància que aquí es va rebre l'ambaixador de l'Índia. I es possible que la primera lectura que August va fer de l'Eneida, l'obra de Virgili en la qual l'emperador tenia molt d'interès, fos a Tarragona". Dos anys, al cap i a la fi, en què l'estada de l'emperador convertiren la capital del Tarragonès en "caput mundi".
Tarragona ha fet aquesta reflexió en una doble direcció: d'una banda, generar un esdeveniment que reivindica una herència i un pes durant l'Imperi romà fora de qualsevol dubte, una de les principals portes d'entrada a la cultura clàssica de la Península ibèrica. D'una altra, concebre el festival Tarraco Viva com a una eina de divulgació de la història, amb 400 activitats entre tallers, conferències, recreacions històriques, exposicions o jocs, adreçats a un públic transversal i amb el nexe comú de la divulgació. Una filosofia que consisteix a dotar de contingut totes les iniciatives.
Enguany, Tarraco Viva es planteja com una continuació de l'edició de 2014, quan es va commemorar el bimil·lenari de la mort de l'emperador August, molt vinculat a Tarragona -hi va viure dos anys a la ciutat, traslladant d'alguna forma la capitalitat de l'Imperi- i protagonista d'una època fascinant en la història de Roma. El lema d'aquella edició fou "August. Una civilització mediterrània". Sobre aquell eix s'organitzaren al voltant de 800 actes, el doble que en edicions precedents. El 2015, el festival reprèn una certa normalitat, tornant als 400 actes i les dues setmanes d'activitats, però es rebla el clau i el corona l'any dedicat a August amb un lema que reivindica el seu llegat.
Tarraco Viva 2015 també servirà per commemorar els 25 anys de la creació de l'Associació Sant Fructuós, una entitat especialitzada en la divulgació del cristianisme primitiu. I també dels 15 anys de la primera participació al festival del grup de recreació històrica Projecte Phoenix amb una petita unitat de legionaris. A hores d'ara, aquest grup fa demostracions de vida civil, política i militar romana, Romanorum Vita.
Respecte als principals espais del festival, el Camp de Mart acull la fira de museus i empreses de recreació i els tallers per a petits i famílies. El recinte firal també acollirà diferents actes, així com els espais d'altres municipis que ja formen part del festival, com ara la vil·la romana de Centcelles, a Constantí, o la vil·la de la Llosa, a Cambrils.
Tots aquells espais acolliran desenes de milers de visitants, 123.028 l'edició de 2015. Fet i fet, els 26.008 espectadors de l'any 2007 han anat augmentant de manera gradual però a bon ritme fins a superar per primera vegada, l'any 2012, els 100.000. La consolidació de l'esdeveniment és un fet.
Si no és divulgatiu, no serveix. "Tarraco Viva és el primer festival que es fa a Europa dedicat a la divulgació històrica", sentencia el director del festival, Magí Seritjol. "Els grans festivals a Europa solen dedicar-se a les arts escèniques, però a ningú se li ha acudit fer un festival dedicat a la divulgació de la història del món antic", rebla Seritjol, que adverteix que els esdeveniments de caire historicista, habituals al món anglosaxó, solen tenir un vessant més museístic. "El festival de Tarragona va molt més enllà dels museus. I també dels altres indrets on es fan recreacions històriques, que solen anar associades a festes populars i on s'agafen la història com una excusa per fer una festa participativa. Nosaltres no fem res de tot això: no hi ha desfilades pel carrer, sinó divulgació històrica pura i dura".
L'afirmació sona molt concloent, tenint en compte que a Tarraco Viva tenen lloc recreacions històriques, però el director del festival insisteix en el fet que les activitats que no serveixen per divulgar la història, "no es programen". "Tampoc no volem fer espectacles buits de contingut: si els fem és perquè tenen un alt contingut de divulgació històrica", insisteix. I exemplifica això amb alguns dels actes més populars, com les lluites de gladiadors a l'amfiteatre o les recreacions amb les legions. "Aquestes coses tenen molt d'èxit, però la major part del temps s'està explicant què era un gladiador, per què hi eren allà, que acomplien un rol social, polític i fins i tot religiós, d'ofrenes als déus, etcètera", argumenta Seritjol.
L'emperador August, una figura controvertida. Una altra de les peculiaritats de Tarraco Viva és la transversalitat de la programació, que combina activitats "d'un alt nivell", dirigides a professionals -arqueòlegs o historiadors- amb tallers per als infants o per a tota la família. Fins i tot quan es parla de gastronomia es posa en relació amb la història: els assistents als tallers gastronòmics aprenen, a més de receptes heretades de la tradició romana, tècniques de conservació o la importància que tenia per a l'imperi el control de l'oli d'oliva.
A més a més, les activitats que plantegen jocs, dirigides a un públic jove i que, per tant, interessa els organitzadors, "també estan pensades per explicar coses, perquè els assistents aprenguin història". "Hem de donar eines per poder interpretar el passat", afegeix .
La mateixa convicció que Seritjol empra per explicar el festival i la seua filosofia es posa de manifest a l'hora de parlar de la figura que, aquesta edició i la precedent, vehicula la iniciativa, la de l'emperador August. La llarga estada d'aquest personatge històric a Tarraco, mentre es recuperava d'una malaltia, justifica la vinculació i que es faça el recordatori en un festival dedicat a l'antiga Roma. Però també pot despertar susceptibilitats, atès que el bimil·lenari del seu naixement, l'any 1937, fou motiu d'una fastuosa celebració per part de la Itàlia feixista de Benito Mussolini, la qual cosa marcà a foc la visió d'aquesta figura en l'ideari de l'esquerra.
Els organitzadors sotmeteren aquesta qüestió a una reflexió, però, lògicament, els motius de Tarragona per celebrar el bimil·lenari són bastant diferents dels dels feixistes italians. "No es tracta tant de reivindicar el personatge, que lògicament té molts clarobscurs, com una època brillant. Parlem del primer dirigent que valora l'art com a eina política i que entén la importància del màrqueting. A la seva època, l'art i la creació es posen al servei del règim, August tenia clar que la inversió en cultura era rendible", argumenta Seritjol.
A banda d'això, "és el primer governant que pensa en l'estat del benestar, l'Annona [o Praefectura Annonae] és un ministeri d'August que es dedica a facilitar la distribució de menjar entre la població. I que controla que els preus no siguin massa alts forçant-ne una baixada, una mena de Banc Central Europeu. Es poden considerar aquestes iniciatives com un embrió de l'estat del benestar, molts segles abans del que es considera el seu inici". A més d'això, els gestors de Tarraco Viva creuen que analitzar el seu llegat serveix també per entendre millor el present.
I hi ha l'argument, poc discutible, de la forta vinculació de l'emperador amb la ciutat. "Tenim constància que aquí es va rebre l'ambaixador de l'Índia. I es possible que la primera lectura que August va fer de l'Eneida, l'obra de Virgili en la qual l'emperador tenia molt d'interès, fos a Tarragona". Dos anys, al cap i a la fi, en què l'estada de l'emperador convertiren la capital del Tarragonès en "caput mundi".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada